Primeres impressions del retrobament!

Ja he arribat a Camerun! El viatge va anar molt bé. En fer-lo tot sol
vaig tenir molt de temps per pensar-hi i anar-me mentalitzant de lo
gran que venia. Barcelona- Casablanca i Casablanca Douala on hi arrib
a les 4:45 del matí. Una policia un poc pesada finalment me deixa
entrar al país i ja m’espera en René, el taxista que m’acompanya a
l’estació d’autobusos de Douala. És molt d’hora i encara és fosc però
el ritme ja és bastant frenètic. Això anirà a més, m’explica en René.
Tanta activitat xocant que no sé cap a on mirar. Me van venint molt de
records d’aquell estiu del 2011. Ah si, això anava d’aquesta manera,
ara m’en record. L’autobús atrotinat no té horaris, parteix quan està
ple, això no ha canviat. Al sòtil, ben fermades, totes les maletes.
Estem 5 hores en recórrer els 230 km que separen les dues capitals del
país. No és que sigui tan lent però hi ha un trànsit terrible i
absolutament caòtic tant per sortir de Douala com per entrar a
Yaoundé. Un caos endreçat i que cal entendre per controlar. Intent no
dormir perquè m’encanta veure el paisatge de selva impressionant però
no ho puc evitar algunes estones tot i la música africana a tota
paleta, bebès plorant, anar assegut totalment comprimit o pels crits
de venedors que pugen a vendre pasta de dents, crema d’afaitar o
pastilles contra la malària.  A Yaoundé, ja m’espera en Bessaga i la
seva dona na Sylvie amb un bon ekekele!!!! Na Sylvie està
embarassadíssima! Coneixeré el seu fill abans de partir. Anam a dinar
pollastre amb plàtan fregit que me cau beníssim, feim algunes compres
i ja deixam aquest caos de Yaoundé que ja m’és més familiar. Fris de
veure la nova carretera asfaltada. Queda enrere aquella carretera de
fa 4 anys, rogenca, polsosa quan no plovia i fangosa quan si i els 92
km que separen Yaoundé de Ndjoré se superen sense sotracs, ni arribar
tot brut de terra.
 

El poble ha canviat moltíssim en 4 anys. Amb l’asfalt de la carretera
ha arribat el progrés. L’Ndjoré que vaig deixar tenia dos barets i
dues botiguetes on no s’hi podia comprar res pràcticament. Ara, en
canvi, està ple de botigues, que venen moltes més coses, hi fan un
mercat descobert davall un gran manguier, hi ha un restaurant i al
carrefour d’entrada al poble una parada de taxis! Pels carrers hi
circulen més motos i cotxes. S’hi veu en definitiva molt més moviment,
gent amunt i avall.
 

El primer que faig en arribar és anar a l’obra a veure les al·lotes i
com ho duen. Déu n’hi do la feinada que han feta! Ja hi ha els
fonaments de les dues aules excavat 40 cm i reomplert amb ciment i
pedra. Després vaig a visitar a ca nostra de fa quatre anys. Pel
carrer la gent me va saludant. És com quan un polític va pel carrer i
tothom el coneix però ell no coneix a ningú i tot i així va saludant a
tothom que es troba. És molt emocionant retrobar-me amb ells. El pare i

les dues mares no han canviat gens però els fills moltíssim! En Felix

a part de ser un pam més alt, ja té la veu d’adult.
 

I la setmana ha transcorregut amb un horari més o menys d’aixecar-nos
a les 6:15, berenar i anar cap a l’obra fins les 12. Després tornam a
dinar, a descansar i fer algunes feines burocràtiques o de
comptabilitat i reprendre la feina a les 15 fins les 18. Dutxa, si
s’ha de fer alguna altra feineta, sopar i a dormir devers les 22.
La feina de la setmana ha consistit en muntar els encofrats de fusta
de la primera aula i anar reomplint amb pedra i ciment amb més o menys
dificultats que hem anat superant i viatges a Mbandjock o Obala, les
dues ciutats grans de referència, a la ferreteria, a encarregar
material... Dues ciutats que també me són molt familiars.
Quan a menjar, és bastant bo, menjars sempre molt cuinats, moltes
salsetes amb xampinyons, peix, (carn menys sovint), mongetes, arròs,
manyoc, patata, pinya tropical... bastant variat i sempre acompanyat
de la salsa mega-coenta perquè cadascú se’n posi si vol.
En definitiva, primera setmana d’adaptació superada, ja he agafat més
o menys el fil de com va tot i amb na Neus, n’Ana i n’Abigeil ens
entenem bé. Tenim un bon equip i anam superant els problemes que van
succeint cada dia a l’obra, d’una cosa que a Mallorca seria quotidiana
i aquí esdevé gairebé una aventura.

Una abraçada a tots