"¡Al cielo con ella!"

Primer de tot vull fer un apunt:

Aquest text fa setmanes que el tenia escrit però no sabeu lo complicat que és tot aquí! Sense anar més enfora, avui ha tornat l’electricitat després de 8 dies. Per enviar un e-mail de vegades es necessiten 30 minuts de rellotge! M’encantaria actualitzar el blog molt més sovint, penjar més fotos, fer més comentaris... però és realment difícil. En tres mesos, no he pogut obrir un diari digital ni una vegada! Estic en una bombolla informativa! En fi, que aquest escrit ja està caducat, però aquí el pos per explicar les darreres fotos penjades sense narració. En breu passaré més fotos i més escrit! ( tot d’una que pugui!)

I aquí seguim:

Hi ha dies millors, altres que et fan perdre la paciència però els bons moments ho compensen tot!

Hem assistit a la reunió de pares d’alumnes de principi de curs on els hi presentàrem el projecte, amb maqueta i plànols i els vàrem animar a venir a donar un cop de mà a l’obra. La participació costa però és important fer aquest esforç d’intentar cercar voluntaris per fer-los sentir el projecte com a seu. I quin millor moment que a la reunió de pares!

Aquests voluntaris varen ser imprescindibles pel dia de pujar encavallades (pels no arquitectes, són una estructura per suportar una coberta que funcionen a base de triangulacions per superar una llum important) Va ser una operació complexa! Pensau que és un triangle rectangle amb catets de 10 i 1,5 metres! No se que deu pesar però molt! El dia que les vàrem aixecar, per sort varen venir 10 voluntaris. 5 costaleros per banda, algú dient en llengua eton alguna cosa semblant a “¡al cielo con ella!” i molt alerta i amb la mateixa solemnitat que si duguéssim el pas de l’Esperança, maniobràrem per fer-la entrar dins la classe i un enfilat a una escala (seguint amb el paral·lelisme de Setmana Santa, imaginarem que demana ¿quien me presta una escalera?) i ja la recolzava sobre un dels murs i amb llistons des de dins l’alçàvem per recolzar-la a l’altre mur. Després només quedava fer-la lliscar fins la posició correcta. Quin passar pena! En acabar, vi de palma per tothom! (Per cert, com podeu comprovar, tothom amb casc). La classe amb les encavallades enfilades queda molt estètica! Ja dóna la sensació de la volumetria que tendrà finalment!

I ara que ja han començat les classes, també és més divertit perquè tenim allà devora l’obra 450 nins. L’hora de pati esdevé una estampida. Venga sortir nins i més nins! Hi ha els d’una classe que hauran de tenir un mes de paciència abans no tanquem  les classes que estan en obres perquè de moment és allà on guardam el material. Devora la pissarra tenen una muntanya de sacs de 50 kg de ciment i a darrera de tot 4 carretilles, poals, pales... i de tant en tant hem de passar enmig de la gramàtica francesa o el càlcul de l’àrea d’un triangle per agafar un nivell que ens havíem oblidat.

Paral·lelament, el cacau va madurant i tothom fa una feinada. Hi ha una activitat frenètica. Anar i tornar del camp, tallar les panotxes (que creixen del tronc enlloc de la copa com estem acostumats a veure créixer els fruits), obrir-les, treure les llavors i deixar-les assecar al sol. No vos podeu imaginar la pudor a podrit que fa!! Jo no sé quin és el següent pas del procés de fer xocolata, però vos assegur que lo que se veu aquí, al primer nivell d’elaboració no fa gens de mangera!

Més coses, hem tornat a baixar a Yaoundé, aquesta gran ciutat que ja dominam i que sempre ens sorprendrà. Impressionant l’edifici del mercat central, abarrotat de coses per comprar. És un edifici circular de formigó, a l’estil Guggenheim de Nova York d’en Wright que té una rampa helicoïdal que va pujant amb tot de botigues i un gran pati central enmig. Però lo més divertit de Yaoundé és pujar a un dels taxis Toyota grocs compartits, atrotinats sempre, on es paga una tarifa estàndard de 250 francs (0,35 €) i veure tot l’ambient a través de la finestra mentre van pujant i baixant persones. Se fa difícil d’explicar! Passen tantes coses que quedes com a col·lapsat i no saps cap a on mirar! Un al·lot que damunt el cap (a Camerun són súper hàbils en dur-ho tot damunt el cap) una safata amb ous, sardines, pa, maionesa, advocats i molts més complements amuntegats per fer entrepans, una dona venent davant una muntanya de papaies, una  exposició de sofàs (horteríssims tots) o de vàters i lavabos damunt la poca acera que hi ha, una altra persona carregada de medicaments per vendre... en fi, tot un espectacle!!

I també hem fet un amic francès més o manco de la nostra edat, en Cédric. Viu a Mbanjock, un dels dos pobles grans que tenim de referència que juntament amb Obala, són com les nostres capitals de comarca. Allà a Mbandjock hi ha una fàbrica sucrera que és la més important de Camerun. Ell ha acabat enginyeria agrònoma i fa feina per l’obra social d’aquesta sucreria. Se dedica a anar pels pobles dels voltants on fan petits projectes de desenvolupament rural. Total que un dia va venir a Ndjoré. Noltros érem com sempre a l’obra i sentim els nins que criden mitagni, mitagni, mitagni!! (blanc en eton) de vegades algú parla en eton davant teu i vas entenent paraules aïllades com mitagni i penses, te creus que no sé que estau xerrant de jo?

Total que apareix en Cédric per allà i de sobte ho entenem tot! Mos va convidar a ca seva de Mbanjock. Molt bon al·lot. No ens podíem imaginar que el nostre Mbanjock cutre, polsós, ple de porcs i cabres passejant pel mig, tengués una urbanització de xalets amb aigua corrent i piscina comunitària (evidentment vàrem aprofitar per nedar) en un entorn súper-idílic de canyes de sucre.

I fins aquí, les notícies. Tan aviat com pugui, aniré actualitzant fotos i text. Una abraçada ben forta per tothom!!!