Nova etapa: "menos lujo, pídeme lo que quieras"...

Hola a tothom !

Abemus coberta!

Això ja ha agafat la forma definitiva! Volumètricament ja no canviarà! Cada vegada que des del llit sentia ploure, me feia un ai el cor pensant en els nostres estimats murs de terra. Ara, ja tapat, si sent ploure el vespre només pens, que bé, així s’omplirà el dipòsit que tenim i en haver de fer ciment, no haurem d’anar a cercar aigua al pou! I continui a dormir plàcidament. També hem fet el ritual iniciàtic consistent en vessar vi negre per la teulada (antigament es feia un sacrifici animal i s’hi vessava la sang, avui en dia substituïda per vi). Per cert, vi made in Jumilla, Murcia. Va ser un acte solemne i emotiu, el matí que partien les al·lotes, amb tots els profes, els arquitectes i els manobres, que com a responsables del muntatge de la teulada, els hi corresponia a ells de vessar el vi.

El cap de setmana abans havíem fet a ca nostra una festeta de comiat d’elles envoltats de tots els amics que han passat i col·laborat amb l’escola. També va ser una festa molt enigmàtica. Per cert, vaig ser el xofer oficial d’anar a recollir cerveses al bar, a cercar cadires... (me podeu veure conduint pels carrers de Ndjoré amb el vestit tradicional africà) Aquell vespre, no hi va haver electricitat (cosa no gens excepcional, de fet va estar 8 dies en tornar!) que pareixia que seria un rotllo però un sopar amb espelmes també té la seva gràcia. Aquell dia, s’havien matat tres pollastres, peix amb salseta i tot acompanyat amb un bon batôn de manyoc. Després, la festa va continuar a la boit de nuit de Ndjoré on la música no s’atura mai i quan l’electricitat falla, encenen el motor de fer corrent. 

I també com a comiat de Camerun de les al·lotes, vàrem fer una escapadeta a Kribi, a la mar. Jo ja hi havia estat el 2011, amb na Judith i en Felix, el meu germà petit negre. Un viatge per ell molt entranyable ja que va ser la primera ( i fins a dia d’avui única) vegada que va veure la mar.

Com sempre, per arribar-hi i fer els 400 km que hi ha, va ser tot un periple que va començar a les 6 del matí. Taxi compartit (que fa servei d’autobús) Ndjoré- Obala, autobús Obala- Yaoundé, taxi per anar d’una punta a l’altra de la ciutat, d’una estació d’autobusos a l’altra i bus Yaoundé- Kribi. Molt divertit el moment que l’autobús s’atura a pagar un peatge ( no són exclusius de Catalunya!) i un munt de persones vénen coses a través de la finestra. Bâton de manyoc, carn torrada, cacauets, peix fumat... de tot! Ara, ha de ser una operació ràpida, l’autobussero no té miraments, arranca quan li toca, no espera ningú i és quan el venedor ha de córrer en paral·lel per acabar de tornar el canvi als viatgers que són a bord. Evidentment, ningú te renya, no hi ha cap problema per menjar un pinxito de carn dins l’autobús.

Bé, després d’un interminable viatge a la fi veim la mar per la finestra. L’oceà Atlàntic, que a la costa occidental africana ens ofereix una posta de sol espectacular!

Un hotel com deia en Sisa menos lujo, pídeme lo que quieras, una típica platja paradisíaca amb cocoters inclosos i un peix torrat servit a una taula amb els peus damunt l’arena, impressionant!

L’en demà excursioneta en piraigua pel riu Lomié endinsant-nos per la selva on viuen els pigmeus i on vàrem veure un munt de monees! No hi ha foto perquè anaven molt ràpid d’arbre en arbre. I les cascades que fa el mateix riu abans de desembocar a l’oceà. Una bona nedada i el sopar, també molt emblemàtic, al port on hi ha una llotja on arriben els pescadors a vendre el seu producte. T’hi passeges, tries el peix que vols i al bar del costat te’l preparen. Varen ser 2 kg de gambes que les compràrem que pobretes, pegaven bots però espectaculars! Acompanyades de plàtan fregit i el sempre present bâton de manyoc (me sap greu xerrar tant de menjar però és que el dinar de Ndjoré és molt bo però bastant monòton i variar s’aprecia molt!) 

De tornada, ens va venir de pas aturar-nos a Eseka, on la Codes-cam (la ONG amb la que col·laboram) hi té una escola per nins sords. Va ser molt emocionant conèixer-los. Si aquí els nins ja són menystinguts, imaginau si a sobre tenen una discapacitat. A la foto, cada nin diu el seu nom en llenguatge de signes. (el blanc, no és blanc, és albí) També allà devora Eseka vàrem poder visitar unes altres cascades impressionants!

I bé, dilluns passat les al·lotes se’n varen anar. Jo, que com que ja he acabat la uni i tenc disponibilitat, he decidit prolongar el meu viatge un mes més i acabar bé la nostra estimada escola. Així poder revestir, fer el paviment, pintar, fer un canal perimetral de recollida d’aigua i posar un fals sostre. Tornaré a Europa el 6 de desembre. Comença una nova etapa del viatge. M’agrada dir que he quedat sense ningú amb els mateixos referents culturals i socials però en cap cas tot sol. Tenc la família on visc i tots els amics i companys i tot l’equip de treball de l’obra. Per part meva, estic animat, motivat i amb forces per acabar bé aquest projecte.

El mateix dilluns vàrem baixar junts a Yaoundé i vaig aprofitar per renovar el meu visat, vàlid per tres mesos (me varen dir, vuelva usted mañana) i canviar els bitllets d’avió.

Finalment he aconseguit enllestir totes les gestions i ja no me deportaran. He aprofitat el meu segon viatge a Yaoundé pel tema visat per visitar el Museu Nacional. Interessantíssim! Màscares i tot tipus d’objectes, vestits i art tradicional antic i també contemporani camerunès, objectes d’arqueologia que m’han recordat que Àfrica ja existia abans que arribassin els colonitzadors, maquetes de l’arquitectura vernacular de cada regió del país... en un edifici colonial, dels pocs que queden a Yaounde, de 1930.  Lo més graciós ha estat quan xerrant he descobert que l’al·lot que me feia de guia era d’ètnia eton i tot d’una m’he posat a xerrar amb eton (les 5 frases que se dir). Li ha fet tanta gràcia i li ha agradat tant que després m’ha volgut convidar a una cervesa!

I ja per acabar, comentar la foto on veis l’interior d’una de les classes plena, plena de nins. Concretament n’hi ha 400 i és que varen fer servir l’aula, encara en obres per fer una missa escolar. Jo ja vaig donar la meva opinió, que trobava que s’havia de respectar la laïcitat de l’escola pública camerunesa, en un país on hi ha meitat cristians i meitat musulmans. Però bé, no me varen fer cas i en tot cas, la foto és impressionant!

En fi, no vos vull cansar amb totes les batalletes, seguirem un altre dia! Moltes gràcies per tots els comentaris al blog, són molt emocionants! Una abraçada ben forta!